Matrimoni del cel i de l’infern

Els humans hem tingut sempre unes relacions difícils amb la realitat. Bé podríem pensar que tota civilització no ha fet altra cosa que constituir un món fet a la mida dels desigs humans al costat del món real, del qual, de fet, no en sabem gairebé res i que mai no deixa de despertar en nosaltres un cert desassossec. Hi ha autors que han sostingut que enyorem aquesta realitat real, que sota o més enllà del món que els humans han conformat a la seva mida s’estén seguint lleis que ens resultarien estranyes, o potser –i això és el que més ens estremeix– no obeint cap llei, un món real –i dins d’ell una societat real– que viu abandonat a dinàmiques atroces, impiadós, cru i cruel.

En aquest sentit, bé podríem pensar que l’art ha pogut fer, en el decurs de la seva història, dos tipus de coses. D’una banda ha pogut contribuir a mantenir a ratlla la veritable realitat, ha pogut ajudar-nos a no saber ni sentir què passa realment, ens ha donat accés a una dimensió exempta i perfecte, els objectes de la qual podien ser de debò immaculats, virginals, asèptics. L’art ha pogut, en efecte, rescatar-nos de les coses tal com són i ens ha proveït d’un refugi a l’aixopluc del qual ens hem salvat de la intempèrie d’un univers natural –dominat per la mort– i d’un univers social –dominat per la injustícia– que difícilment podríem acarar. En canvi, l’artista pot fer també una altra cosa, que és confrontar-nos amb el que hi ha, obligar-nos a assumir encara que sigui una pàl·lida imatge de l’autèntica faç de la vida. No cal que aquest tipus d’art sigui exactament allò que es presenta retòricament com un art «de denúncia», o un «art compromès». És més aviat una altra cosa en certa mesura més simple. Es tracta senzillament que, en aquests casos, el que fa l’artista és posar la seva capacitat d’especular amb les formes i les seves habilitats per suscitar paradoxes al servei d’una restauració de la vida real, o, el que és el mateix, d’un tornar a posar les coses en el lloc vacant que els nostres contenciosos amb la realitat ha expulsat –fets de la por i de la vergonya que ens desperta–.

Doncs, bé, l’obra de Pep Dardanyà pertany més aviat a aquest altre tipus de creació artística que no està concebuda perquè l’espectador escapi, sinó perquè en certa mesura entengui de què està fet el món real, el que hi ha allà fora, el que es desplega al nostre voltant, sota els nostres nassos, alimentant una vida al peu de la lletra de què moltes vegades volem saber quantes menys coses millor.

Pep Dardanyà desenvolupa la tasca que segurament des de sempre li ha estat assignada a l’artista. Com el xaman de les societats exòtiques, es passa el temps viatjant del més alt al més baix, desplaçant-se en nom de tots ara al cel, ara a l’infern. Com l’artista de circ, l’artista d’art no es cansa de fer cabrioles, salts mortals entre instàncies compartimentades, executa síntesis que són com contorsions inversemblants que ens serien impossibles a la resta dels mortals. Com el prestidigitador –tot art és art de màgia–, posa en comunicació, el visible amb l’invisible, les experiències amb els conceptes, el latent amb l’explícit, l’imaginat amb el viscut. Els precipitats que ens procura –fets de materials que habitualment romanen incomunicats, car se’ls suposa incompatibles– són estímuls per a una intel·ligència –la que s’espera de l’espectador– capaç de preguntar-se sobre les condicions que fan possible el coneixement i la sensibilitat: el coneixement de les condicions del món real i la sensibilitat davant del que és injustificable.

En el cas concret d’aquesta mostra, Dardanyà proposa una mena de xoc –però també de còpula– entre dos universos sociohumans situats, si més no en principi, a les antípodes l’un de l’altre. L a fórmula evoca el que li va permetre a William Blake -aquell immens poeta simbolista anglès de finals del segle XVIII- titular el que seria un dels seus llibres més famosos El matrimoni del cel i de l’infern . Una obra visionària en què es feia palesa l’íntima correspondència entre la grandesa i l’horror, oda al·lucinada a la delicadesa del mal i al contingut inconfessable de tota bondat.

En els materials que ens presenta Pep Dardanyà en aquesta exposició la mixtura és protagonitzada per dues institucions fonamentals per una civilització com la nostra, que sol considerar-se model i fita per a totes les altres. L’abraçada amorosa que confon els cossos i les ànimes es dóna, davant nostre, d’una banda, com la manifestació més alta de la nostra forma de viure, la Cultura, així, escrita amb majúscules, ja que la seva naturalesa no és exactament humana. De l’altra, com a subsòl de la societat, el que alhora genera i oculta el cos social: la immigració il·legal, la prostitució, dos dels fonaments amagats de la nostra manera de viure; la desesperança i la desolació, dues de les substàncies bàsiques que nodreixen la gran maquinària de les societats urbanoindustrials d’Occident.

Vet aquí, exhibint la seva exemplaritat absoluta, l’Art i la Cultura, aquesta mena de substància immortal que, des d’una altra dimensió, fa descendir pentecostalment les seves produccions per salvar els humans de les misèries de la vida ordinària. Aquesta nova forma de sobrenaturalitat és el que constitueix ara per ara la nova religió d’Estat, el culte oficial a unes divinitats els misteris de les quals s’oficien en aquestes noves catedrals que són els sumptuosos centres d’art i de cultura i els museus solemnes i monumentals que trobem a tota gran ciutat. De sobte, com inopinadament, en aquests llocs en què es rendeix culte a la Cultura, com a expressió màxima d’una realitat tan perfecte com irreal, forma contemporània del sagrat, irromp, per l’activitat sediciosa de l’artista, la realitat a seques, el món arran de terra: unes dones immigrades en situació il·legal que es guanyen la vida fent de putes a la part baixa de La Rambla de Barcelona. Elles són la màxima expressió del profà i profanen tot el que toquen. Elles encarnen les institucions brutes i despietades de la societat, el costat fosc i fangós de l’univers, el que representen éssers humans al límit ja de la seva pròpia humanitat, fronteres vivents més enllà de les quals el que hi ha és tot l’altre: la banda negada, però omnipresent, d’uns dispositius infames que permeten que la nostra diürnitat es mogui, aliment bàsic del que es nodreix. Són dones; són putes; són negres; són immigrants il·legals. Són l’antidivinitat, les antimuses, àngels caiguts més avall impossible, usurpadores, intruses que han estat convidades per l’artista a embrutar la impol·luta veritat dels nostres mausoleus de l’Art, dels nostres pulcres palaus de la Cultura.

Noves odalisques urbanes: dones, negres, meuques, il·legals. Es pot caure més baix –o, millor dir, es pot ser llençat més avall– en la jerarquia dels valors i dels principis, en l’organigrama de les tasques i les funcions? Elles, les que són per sobre de tot clandestines radicals, són portentosament transportades, per l’operació demiúrgica del creador, al més elevat, adduïdes a les capes més sublims de la millor de les societats. La Cultura i les putes immigrants de les Rambles, dues formes absolutes d’incommensurabilitat que Dardanyà ha sobreposat, qui sap si per contrastar-les brutalment o si més no amb més o menys brutalitat, equiparar-les, cadascuna d’elles com revers simètric de l’altra. D’una banda el superb, l’inefable, l’únic, l’unívoc, la certesa, la bellesa simple d’allò que ens eleva. De l’altra, l’heterogeni, el complex, el dolorós…, la vida. L’Art i la Cultura per un costat; per l’altre, allò que no per casualitat designem com «dones del carrer», no tan sols perquè són al carrer, sinó perquè són el carrer, la metàfora perfecta del que pot ser al mateix temps fortalesa i vulnerabilitat. Vet aquí les esferes entre les que Dardanyà practica el contraban més sàviament pervers, a fi de demostrar-nos que per molt que sembli que s’oposen, en realitat es complementen, es necessiten imperiosament l’una a l’altra, com el Cel i l’Infern.

Joc de miralls. La Cultura i el carrer, l’Art i les marcolfes, la Bellesa i unes dones sense papers que a hores d’ara que, ben segur, ja han estat detingudes i deportades pels agents de l’ordre –i vés per on quin ordre! Amb aquesta distorsió dels universos que ens proposa, Pep Dardanyà s’acosta a l’objectiu fonamental de l’artista, si més no d’aquell artista que perllonga la realitat no per fugir d’ella, sinó per rehabilitar-la, per retornar-nos-la, per tornar a posar-la allà d’on havia estat segrestada. També per dignificar-la, per escandalosa que ens resulti. Dardanyà ens adverteix del que al mateix temps separa i sutura els móns que hi ha dins del món. Ens proposa que l’acompanyem en un salt brusc, que donem amb ell una puntada a la paret. De sobte, davant els nostres ulls una nova evidència: tota prostitució és sagrada i el sagrat només cobra sentit en el moment mateix en què se’l deshonra.