Vivim en l’era de la informació, i això explica l’ànsia creixent i probablement excessiva d’alguns artistes d’acumular dades (imatges, enregistraments, gràfics i texts) durant l’anàlisi d’una problemàtica donada. Suposadament, tot aquest material acumulat proporcionarà una comprensió més completa dels intrincats camins del tema que els ocupa. Aquest enfoc sociològicament saturat d’informació s’ha tornat característica d’un gran gran nombre de pràctiques artístiques contemporànies, com s’ha pogut veure en les dues últimes edicions de Documenta. És a vegades difícil distingir entre un documental de TV i l’obra d’un artista. En efecte, alguns productors d’art, per utilitzar el terme de Catherine David, no distingeixen entre activisme polític i art.
Així, per mitjà de texts, fotos i vídeo, a Módulo de atención personalizada: Historia de un proyecto (Unitat d’Atenció Personalitzada: Història d’un Projecte), 2004, Pep Dardanyà intenta transmetre al públic “els mecanismes conceptuals, el procés de treball i els resultats d’un projecte concebut i realizat en el marc d’ “El cor de les tenebres” una exposició organitzada pel Palau de la Virreina de Barcelona l’any 2002. Aquella exposició, que partia de la novel·la curta de Joseph Conrad, procurava generar una reflexió sobre el colonialisme primerenc i neocolonialisme contemporani. Revisitant el seu projecte original, l’artista català proposa una relectura de Módulo de atención personalizada, 2002, que combinava material documental amb les contribucions de quatre narradors separats i l’audiència.
Per aquella investigació de noves formes d’immigració forçada, Dardanyà havia escollit dos homes i dues dones de l’Àfrica subsahariana que havien viatjat clandestinament cap al nord i que l’estat espanyol considerava il·legals .Tots quatre eren capaços de comunicar-se en dues llengües, espanyol i anglès, les quals eren necessàries perquè se’ls havia contractat per explicar als visitants de l’exposició les vicissituts de viatjar des dels seus països fins a Europa, una experiència completament diferent, no cal dir-ho, d’un viatge turístic. Els quatre oradors havien estat col·locats en cubicles dissenyats per l’artista, permetent-los conèixer els visitants i parlar-hi sobre l’experiència d’ésser immigrants.
La decoracio d’aquests cubicles era molt simple: una taula, alguns tamborets, una làmpada i un mapa mostrant els tortuosos itineraris dels africans des dels seus països, llocs com Somàlia, Ghana, i Nigèria.
A València, les experiències d’aquells quatre narradors es transmetien a través de fotografies, texts, i vídeos. Les històries que els oradors narren, de fugida de la guerra i la pobresa, són plenes de dificultats i infelicitat; i les noves vides que han establert a Espanya no son gaire fàcils, especialment per a les dones: Molts emigrants africans acaben treballant en la prostitució. L’experiència personal de cada un dels oradors es manté viva tot i el sobri experiment documental de Dardanyà. Ens recorda que l’altre no es un terme abstracte sinó una realitat humana palpable, pertorbadora, diària.