Pep Dardanyà presenta dues instal·lacions que, amb el títol de “Souvenirs” i “Pole Position”, es proposen induir l’espectador a una reflexió a l’entorn de la desterritorialització del pensament occidental i, en conseqüència, la manca de sentit que afecta als hàbits culturals i lúdics de l’home/dona postindustrial i postcolonial. D’aquesta manera, instal·lat en un present continu i configurat per un imaginari que reconstrueix paradigmes propis d’un passat recent idealitzat, el subjecte contemporani perd la seva autonomia per adoptar uns comportaments socials i culturals monopolitzats pel simulacre. L’experiència de primera mà i l’autenticitat esdevenen construccions enganyoses, de cartró-pedra, en un univers irreal que conté tots els ingredients per ésser acrílica i mecànicament consumides.
Els viatges de Pep Dardanyà a països del Tercer Món arran dels seus estudis d’antropologia han estat decisius en el desenvolupament del seu treball artístic. Tanmateix, l’artista no vol mostrar-nos la crua realitat tercermundista en una operació compassiva. Això seria parlar pels altres i el seu objectiu és parlar de nosaltres, de com ens colpeix la percepció d’altres realitats, mediatitzades per la visió que n’ofereixen els nostres mitjans de comunicació i tot l’aparell econòmic estructurat al voltant d’un fenomen propi d’aquest final de segle: el turisme de masses que ven quotes d’aventura i exotisme, recuperant les velles gestes decimonòniques dels exploradors imperials, convertides ara en pràctiques de voyeurisme que condueixen al turista a creure’s el protagonista autònom d’una gran experiència que, en realitat, té més relació amb la mirada pornogràfica dels Peep Shows , com pot comprovar l’espectador en l’obra “Pole Position”.
El qüestionament del concepte d’autoria i d’autoritat, Pep Dardanyà el porta al límit a “Souvenirs” utilitzant el joc com a element vertebrador del seu treball. En aquest sentit, l’aspecte lúdic permet a l’artista ironitzar sobre determinats mecanismes participatius com són els que intervenen en els concursos de televisió, en els quals, de manera subliminal i amb una estratègia molt ben estudiada, recau sobre el públic la responsabilitat de la realització de tot el programa, sense que aquest pugui tenir una consciència clara de quin és el seu paper en tota l’escenografia programàtica en la qual li confereixen la categoria de protagonista.
Així mateix, la utilització de mitjans tecnològics poc desenvolupats, d’aspecte obsolet i precari, en les obres de l’artista no és gratuïta, sinó que té com a finalitat ironitzar i reflexionar sobre el culte que les noves tecnologies desencadenen en la societat actual.
L’artista involucra l’espectador en el seu treball, obligant-lo a interactuar amb les obres. Això és el que succeeix a la instal·lació “Souvenirs” en la qual el visitant és obligat a sotmetre’s a un seguit d’ordres que venen dictades per uns dispositius de veu, que el forcen a actuar de manera seqüencial i a comportar-se com un autòmat. Assistim al que el crític d’art, Jeffrey Swartz, ha anomenat la força repressiva d’un dictador , fent una clara al·lusió a les imposicions que l’artista exerceix sobre l’espectador, com a condició indispensable si aquest vol entendre el sentit de l’obra.
La interactivitat forçada entre el visitant i les màquines posa en funcionament un mecanisme que submergeix l’espectador en un laberint de senyals i normes, les quals comporten la realització d’un conjunt d’actuacions totalment absurdes que no tenen cap finalitat concreta aparent. Així, a “Souvenirs” malgrat que pateix una transformació contínua i una construcció permanent per part de la mà del visitant, la configuració de l’obra es realitza sempre de manera indirecta, ja que aquest, a la manera d’un concursant televisiu, es veu empès a intervenir com si es tractés d’un peó sense possibilitat d’imposar la seva voluntat.