La fotografia que acompanya aquestes notes reprodueix una desfilada del L’Exèrcit Popular, durant els anys de la guerra civil, en el moment precís d’enfilar la cantonada de la Casa Pich i Pon, als baixos de la qual el cafè “la Lune” havia estat col·lectivitzat per les organitzacions sindicals anarquistes. Els mateixos aparadors que a la fotografia apareixen tapiats són els que ara Pep Dadanyà converteix en un “Aparador col·lectivitzat” en un clar exercici d’arqueologia històrica de l’edifici i, sobre tot, de recuperació d’un ús molt específic d’aquest indret.
“Aparador col·lectivitzat” és, a l’ombra d’aquest bagatge històric, una plataforma pública des de la qual tothom pot pronunciar-se i fer ús lliurament de la seva paraula. La resolució formal d’aquest autèntic speaker’s corner és voluntàriament molt senzilla i operativa. Els aparadors es limiten a identificar-se com a espais “col·lectivitzats”, convidant als vianants a accedir-hi. A l’interior, l’usuari pot triar entre ubicar-se en un espai opac que impedeix ser vist des del carrer o, pel contrari, pot situar-se en una part de l‘aparador perfectament visible des de ‘exterior; en qualsevol cas, la seva paraula serà amplificada per un senzill sistema de megafonia invaïnt l’espai públic. Per tal d’estimular la participació en aquest espai col·lectiu – un illot de llibertat expressiva – es repartiran durant el temps que s’allargui el projecte una sèrie de planfets (imitant la gràfica dels anys trenta) incitant als diferents “ocupants” habituals de l’entorn de la Plaça de Catalunya (grups d’immigrants que l’han convertit en punt d’encontre habitual, professionals de la quiromància de carrer, venedors ambulants sempre a l’aguait,…) a fer-ne ús sense trabes per a narrar i explicar allò que els sembli pertinent.
Amb aquesta operació la dimensió històrica del projecte amplifica la seva dimensió . Ja no es tracta només de “rehabilitar” un episodi del passat sinó, molt més important, provar d’empeltar aquell capítol passat amb el present : tornar a convertir aquell espai en una plataforma des d’on s’expliquin les històries de la gent que avui ocupa i desfila en el mateix entorn de la ciutat. La Història és un pretext eficaç per encarar-nos amb les històries reals. Això també suposa un gest decisiu quant a aposta explícita per a l’acció. La cultura contemporània porta molt temps teoritzant la creixent deteriorització de l’espai públic contemporani – cada cop més privatitzat, codificat i vigilat – amb la noble voluntat de denunciar-ho; ara però , amb l’Aparador col·lectivitzat” ja no es tracta de continuar rumiant l’erosió de l’espai públic sinó que tot l’esforç es destina a construir-lo . Dit d’una altra forma més explícita, és clar que aquest projecte es pot categoritzar com una proposta d’art públic”, però això només des del supòsit que l’únic art públic eficaç consisteix en generar espai disponible més que no en la impostació d’una obra enmig de l’espai col·lectiu. De fet, l’Aparador col·lectivitzat” no és cap obra; tot just és un dispositiu, un instrument posat al servei de la gent per tal que es construeixi una col·lecció de narracions particulars que l’artista no pot ni vol controlar.
Amb tot el que hem plantejat podria semblar que se’ns escapa la possible paradoxa de construir un espai lliure d’ús col·lectiu en l’interior d’un marc institucional. Tot el contrari. Un element important del projecte és precisament aquest l’imperatiu d’entrar en l’espai expositiu convencional, travessar-lo, i accedir fins a l’aparador; aleshores, arribats al lloc on es pot prendre la paraula, el mateix aparador institucional acompleix la funció que li és pròpia : difondre la seva oferta; només que ara, tot allò que s’esdevingui i s’expliqui des de l’aparador s’escapa de qualsevol previsibilitat. No es una infiltració maliciosa; més aviat la troballa d’una escletxa per afavorir la multiplicació i diversificació de tot el que des de l’interior es pot escampar enfora, allà on la vida real és indiscutiblement més rica i complexa que qualsevol producte exhibit d’una forma convencional.
